Amb Xavier Pla, mirant amb lupa Josep Pla

De manera general, els articles d'aquesta sèrie parlen de persones que he conegut i tractat amb una certa assiduïtat i amb sentiments de simpatia mútua. N'hi ha en què l'element central és algú amb qui només m'he relacionat alguna vegada, incidentalment, però que en alguna manera m'ha influït amb força. En aquesta nota es barregen una mica els termes de l'operació, ja que amb Xavier Pla només ens hem vist dues o tres vegades —una a Sueca i una altra a Barcelona—, mentre que Josep Pla ni tan sols l'he vist mai. En qualsevol cas, hi ha moltes maneres de relacionar-se amb la gent i tinc per aquests dos senyors anomenats Pla, entre els quals no hi ha cap relació familiar, una oberta admiració nascuda de la lectura.

El motiu inicial d'aquest paper té aquest origen. Llegir Un cor furtiu (Destino, 2024),  magnífic estudi que Xavier Pla ha construït sobre la vida de l'escriptor de Palafrugell m'ha suscitat records, preguntes i idees —dir-ne reflexions seria carregar la nota— que en bona part estan lligades a la meua vida des de fa molts anys. Pràcticament, des que vaig començar a aprendre a llegir i escriure en català —parlar-lo seria una operació posterior.

Pla des de sempre

El meu pare va morir als quaranta-dos anys, quan jo en tenia onze. Entre altres pocs objectes de valor ens deixà una Enciclopedia Labor que em fou de notable utilitat immediata.

Cap als catorze anys vaig començar a interessar-me per una llengua pròxima però desconeguda per a mi, encara que al meu voltant sentia parlar-la. Escrita, la trobava en pocs articles de diari, revistes dels Altars de Sant Vicent i algun llibre que em regalaren o vaig adquirir —el Llibret de versos, de Llorente, poemes de Querol editats per Lluís Guarner... A l'Enciclopedia Labor hi havia un resum d'història de la literatura catalana on vaig trobar uns fragments que em feren entreveure possibilitats  inesperades i plenes de promeses: el poema El pi de Formentor, de Miquel Costa i Llobera, o unes línies de Pa i raïm, de Josep Pla, aquelles en què parla de l'oliverar que es compraria si algun dia fos ric. Una descripció inoblidable, aïllada de qualsevol context, que em va fer veure les possibilitats il·limitades de la llengua del país més que qualsevol altre text que jo hagués pogut llegir. No tinc a mà aquell volum de la Labor, però asseguraria que el paràgraf era, si més no en part, aquest: «És precisament en aquest olivar del Jonquet que penso fer-me (si quan sigui milionari me’l volen vendre) la petita casa de què parlava fa un instant. Aquest olivar és una meravella, un dels més bells, més ben tinguts i ben cultivats del terme de Cadaqués. És com un jardí de plans superposats, voltat d’una atmosfera de claredat. Els jardins d’arbres de fulla verda son sempre una mica líquids, ombrívols, pansits, estovats. Els únics jardins clars, secs, virils, tibants de vida i de gràcia són els olivars. Aquest del Jonquet és d’un ordre i d’una elegància sensacional. Les altures dels plans superposats són perfectes. Les parets seques que els aguanten tenen una justesa d’ofici, una perfecció de toc de mà que semblen parets d’ofici. [... ] Aquest dolç neguit de l’ordre enmig de la salvatgeria romàntica d’aquell paisatge produeix una impressió inoblidable». 

Aquelles paraules, aquella manera de descriure el paisatge, m'obriren la imaginació a tot un món, a una llengua desconeguda en les seues inacabables possibilitats, llavors tan díficils d'imaginar. Sobretot al País Valencià de primeries de la dècada de 1960.

Poc després, un text de Joan Fuster en la funda d'un dels primers discos de Raimon em féu pensar que Destino incloïa escrits en català. No era així, però per aquest error d'adolescent vaig descobrir una revista que des de llavors vaig comprar pràcticament cada setmana fins que va desaparèixer, després dels canvis que marcaren la desaparició de Pla com a col·laborador. En algun lloc hauré dit ja tot el que dec a aquell setmanari i, en ell, a Néstor Luján i a Pickwick, a Josep Maria Espinàs, Joan Perucho, Miquel Porter, Manuel Amat, Álvaro Cunqueiro, Joan Teixidor, Sempronio, Sebastià Gasch, el mateix Fuster, que apareixia i desapareixia,  i a tants que coincidiren amb ells o els continuaren. Només molt després vaig saber per què Josep Pla em deixava sorprès setmana rere setmana parlant del cicle meteorològic o el dels conreus, de viatges o fets que mai no es referien a la política local, que era el que més m'nteressava. No em decebia, però m'estranyaven els silencis.

Una sàvia visió

Xavier Pla (Girona, 1966) doctor en literatura comparada per la Sorbona, és professor de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de Girona, on dirigeix la Càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme.  És el gran especialista actual sobre el gran periodista català. Ho va demostrar en  Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària (1997), i en les edicions de Cartes a Pere de Josep Pla (1996); Cartes a Josep Pla i altres cartes i documents d’Eugeni Xammar (2001), el facsímil d’El primer quadern gris. Dietaris 1918-1919 (2004) i La vida lenta. Notes per a tres dietaris 1956-57-64 (2014), de Pla.

És a més editor filològic de l’Obra Catalana Completa d’Eugeni d’Ors i curador de Cartes d’un polemista (1907-1973) d’Eugeni Xammar (2019). A més, ha publicat estudis sobre Josep M. de Sagarra, Joan Sales, Mercè Rodoreda i Blai Bonet, i ha editat i coordinat els volums Maurras a Catalunya. Elements per a un debat (2014); El món d’ahir de Joan Estelrich. Dietaris, cultura i acció política (2015); Eugeni d’Ors. Potència i resistència (2015) i Marcel Proust a Catalunya. Lectors, crítics, traductors i detractors de la “Recherche” (2017), entre altres. Un dels seus darrers llibres és El soldat de Baltimore (2022).

Xavier Pla ha viatjat a través dels episodis vitals i dels escrits de l'escriptor i en la incursió es podrien traçar dos recorreguts paral·lels que de vegades s'entrecreuen, dues línies d'anàlisi que es complementen i que donen com a resultat una visió que podem considerar completa, o si més no d'un abast quasi totalitzador de l'objecte d'estudi. Resseguint els fets de la via de l'escriptor, d'una banda, i el transcurs de la seua escriptura —en una gran mesura, translació sobre el paper d'una part significativa d'aquells fets—, Xavier Pla ha elaborat aquesta reconstruicció de l'única manera fiable: sempre a través de la documentació literària o gràfica, de testimonis de tota mena i d'un coneixement profund i minuciós de l'obra de l'autor d'El quadern gris.

La biografia és, per tant, la conseqüència d'una recerca honesta i llarga, en què es declaren les dades comprovables amb esment dels seus fonaments verificables. I igualment les hipòtesis de treball, les certeses confirmades o provisionals i l'esclariment d'errors consagrats per la bibliografia anterior. Com se sap, ja mort Josep Pla es publicaren anotacions de quaderns que havia anat utilitzant com un seguit de memoràndums, a fer servir o no. Per a la línia d'establiment i anàlisi dels fets a què he al·ludit, aquestes anotacions han estat posades a contribució escatint silencis i dubtes, completant aquelles incerteses que se'ns suscitaven llegint-los.  

Un cor furtiu (Destino, 2024) comprèn dues grans parts separades per la cesura tràgica de la guerra civil de 1936-1939. El primer gran període, abraça des del naixement del futur escriptor fins al 1935; el segon, des del retorn a Catalunya amb les tropes franquistes i les altres forces d'ocupació fins l'últim moment en la vida de Josep Pla. Dura, difícil, plena de dolors però sens dubte acompanyada de tant en tant per satisfaccions grans o petites. Les més fortes, probablement, l'aparició dels llibres, particularment des que, amb Josep Cruzet com a editor, li és possible sistematitzar i programar títols.

Llegirem Pla molt millor

Tinc una enorme curiositat per conèixer què passarà amb aquest llibre excel·lent de Xavier Pla. Serà molt llegit? Passarà quasi ignorat com si fos un simple patracol acadèmic? Desitge que siga molt llegit i comentat, criticat i discutit si cal. I continuat amb noves intervencions i descobertes. Entre altres raons, perquè això certificaria —o certificarà segurament, sense condicionals— que la lectura de Josep Pla es manté amb força, dintre del cicle de pervivència normal dels escriptors clàssics d'una llengua.

Si la memòria em funciona en això, hi hagué un moment en què es deia «Massa Pla!!», per la sorprenent freqüència amb què arribaven a les llibreries nous títols de l'escriptor de Llofriu. Potser era a això el que responia aquella constatació d'ell, segons la qual —diem-ho així— en la nostra literatura hi havia massa persones que només exercien d'escriptors els diumenges a la tarda a Barcelona. I a condició que plogués i fóra incòmode eixir al carrer.

Crec que l'admiració pel gran escriptor continua molt viva. En algun moment, cap a principis de la dècada de 1990, vaig contribuir en alguna mesura a ampliar-la proporcionant  a Josep Tous —crec que aquest era el nom—, venedor de llibres a domicili que des de Barcelona em visitava a la Universitat Jaume I, una llista de persones amb què podria eixamplar la clientela. Alguns eren escriptors i em pareix que no tenien fins aquell moment un gran coneixement de l'escriptura planiana. Alguns s'afanyaren a exhibir una devoció tan entusiasta que només podia ser la del neòfit. Entre ells, alguns escrivien, però però potser ja era massa tard perquè la lectura els servís de lliçó.

A Barcelona, l'any passat, Xavier Pla i jo vam coincidir en un col·loqui en què ell parlava d'aquesta excel·lent biografia, encara inèdita, i jo d'una altra sobre Fuster, apareguda el 2022 i frustrada per diversos motius. Així ho vaig explicar llavors al Palau Robert. Ara, havent llegit amb interès i admiració el minuciós treball sobre Josep Pla que llavors s'anunciava, sent encara amb més força aquella frustració. No em preocupa fora mida. A la meua edat, aquesta mena de sentiments o conviccions, que abans haurien estat una font de dolor, s'esborren i obliden amb una utilíssima facilitat i rapidesa.  N'has acumulat tants!!

Manes Sperber, en un assaig titulat T. E. Lawrence, formulava la hipòtesi que aquell personatge turmentat i heroic —i histriònic— que vam veure interpretat per Peter O'Toole a Lawrence d'Aràbia (1962) havia estat protagonista o víctima de falses situacions. Sperber és un autor injustament oblidat. Abans de ser agent de la Internacional Comunista —com Arthur Koestler, Ignazio Silone o Willi Münzenberg, el seu mestre en els embolics de l'agitprop antihitleriana— i, després, membre il·lustre del Congrés per la Llibertat de la Cultura, havia estat deixeble d'Alfred Adler, col·laborador de Freud —amb qui mantingué discrepàncies teòriques molt fortes— i fundador de l'escola d'estudis psicològics anomenada psicologia individual. En molts assaigs, Sperber feu servir probablement les lliços rebudes d'Adler en la Viena d'entreguerres. Potser a Pla (Josep) se li podria aplicar la mateixa imatge. Es veié embolicat en moltes falses situacions, fins i tot es podria pensar que les creava quan li calia, i en alguns casos contra la seua conveniència real, per la seua manera de ser i de viure i, concedim-ho, per les circumstàncies en què hagué de moure's. En la política, en el periodisme, però també en la vida més personal i íntima, el gran escriptor navegà sovint amb banderes de conveniència que semblen més imposades per l'entorn que per un càlcul voluntari. Encara que, en molts casos, el càlcul hi devia ser.