Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

Evocacions agosarades sobre la catedral de València i la Geperudeta

Les multituds turístiques passen per la catderal de València sense capir gran cosa, mirant tot allò amb respectuosa indiferència.

2

Molt abans que les gernacions de turistes ho hagueren capitalitzat tot, la catedral de València era un ullal de pau. M’agradava entrar-hi una estona, amerant-me d’aquell doll de llum i espiritualitat. Claude Monet va fer una sèrie sencera d’olis ben expressius tractant de copsar aquella pau seràfica que emana d’aquests temples. Les catedrals són monuments dirigits a la part més pregona de l’individu, especialment construïts per crear sobre ells aquest embadaliment interior, i, és clar, en cas de ser possible, despertar o refermar la fe. També el pintor Pepe Sanleón va fer una sèrie d’obres ben expressives en aquest sentit, on amb un poti-poti de traços tractava de fixar la sensació d’èxtasi que sentia quan s’endinsava en una d’aquestes catedrals: aquella atmosfera subtil que t’amera com una bona tamborinada.

Recorde que entrava a la catedral per la porta dels Ferros, i que m’agradava recollir-me en la capella del sant Calze. Allí admirava les gruixudes cadenes que pengen de les parets, testimoni i trofeu de la conquesta del port de Marsella per la flota d’Alfons el Magnànim. Em divertia que, junt al sant Calze, s’exposaren aquelles proves fefaents de la victòria militar, en una mena de contrasentit (o potser no) entre allò que predica l’Evangeli i els fets militars consumats. Perquè aquells cinquanta metres de cadenes també parlaven del conseqüent saqueig i incendi devastador de la ciutat Marsella, i del pànic i de la matança dels seus habitants desprotegits.

Després m’endinsava en la Seu: encara no havien destapat els frescs de Paolo di San Leocadio, i el conjunt no despertava massa interès. Però, de seguida, i d’una manera inesperada, en la girola, apareixia la relíquia del braç de sant Vicent, amoixamat i retort. Un avant-braç més aviat menut, conservat en una urna, i il·luminat d’una manera escadussera. Allò corprenia la meua imaginació adolescent, i mostrava l’efectivitat del miracle: si sant Vicent Ferrer era el sant dels miracles domèstics (el del mocadoret o el del xiquet cuinat a una casa de Morella), el Màrtir se’m presentava en canvi molt més espectacular. Intentava imaginar el seu suplici, torturat, rostit en un graella, i després abandonat a l’abocador, on les animàlies el varen preservar. I, finalment, llançat al mar dins d’un sac, lligat amb una roda de molí, cosa que no li va impedir regressar poc després miraculosament a la platja. Aquell braç de Sant Vicent de la Roda era, si fa no fa, el millor testimoni d’uns fets màgics i incontestables.

Després, m’agradava fer la volta a l’absis, i eixir per la porta de l’Almoina. Però abans m’aturava en la tomba solemne d’Ausiàs March, l’únic escriptor soterrat a la catedral. Bona part dels feligresos ja no el llegien, ni tan sols el comprenien, però aquell fet en tot cas em parlava a cau d’orella de com la nostra llengua fou estimada i valorada, fins al punt de soterrar el nostrat poeta en tal lloc tan eminent, tan distingit. I amb l’ànima estovada per aquests pensaments, mirava poc després pel finestró enreixat a dins de la basílica, i saludava la Geperudeta, barrocament enjoiada i coronada.

Fa uns dies vaig regressar a la catedral i vaig rememorar aquests sentiments. I vaig pensar que d’igual manera que havien tret a la llum la bellesa dels olis de Leocadio, retirant la volta barroca, pot ser ho haurien de fer amb els hàbits que recobreixen la imatge de la Marededéu. Ens trobaríem amb una bella escultura gòtica, d’estil francès, originalment jacent, feta per a la confraria de la Casa dels Folls i Innocents, l’any 1414, que s’encarregava de soterrar els cadàvers abandonats o dels ajusticiats, cossos “desemparats” no reclamats per ningú. Damunt del taüt d’aquests desgraciats, era situada aquesta Marededéu, com acollint-los al seu si.

Ja l’any 1972, Manuel Sanchis Guarner advertia que “la repristinació de la imatge no és tasca fàcil, però caldrà intentar-la algun dia”. I afegia: “un temps la Mare de Déu de Montserrat també estigué barrocament embolcallada entre broderies, randes i corones”. Sanchis Guarner era partidari de retirar “els deplorables additaments triomfalistes que la desfiguren”, i reconduir-la al seu aspecte inicial, llevant-li els sumptuosos escapularis i mants brodats, la corona de pedreria, “la deplorable perruca postissa” de cabells naturals, el pedestal barroc de plata... Al capdavall, tanta intervenció al llarg dels segles ha acabat per adulterar i deformar greument una bella talla gòtica, que sense tant d’afegitó lluiria amb la seua pulcra i natural puresa. Fins i tot el Xiquet que actualment reposa sobre el braç esquerre, és una obra recent de l’escultor Carmelo Vicent, realitzada l’any 1964 (vegeu “El llaurador de Carmelo Vicent”), sense cap interès artístic.

Cal dir que les multituds turístiques passen per davant de tot açò sense capir gran cosa, mirant tot allò amb respectuosa indiferència. És natural: veuen cadenes, el braç de sant Vicent de la Roda, el sant Calze, la devoció dels valencians per la Geperudeta, sense aprofundir gens ni mica. En quant a la tomba de March, no la mira ningú. Jo soc aquell que em dic Ausiàs March, proclamava orgullós el poeta... Però, qui és aquell, per a tota aquella gent? Fins i tot, qui és aquell per a nosaltres, el poble valencià?

Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

Etiquetas
stats